Veïna de l’illa 53
“Casa nostra és un petit refugi de calma.”
Fa uns dotze anys que vivim en aquest pis de l’Eixample. Primer hi vam estar de lloguer i, quan vam tenir l’oportunitat de comprar-lo, no ho vam dubtar. Veníem de viure fora de Barcelona i el canvi ens va transformar el dia a dia: deixar enrere hores de desplaçaments ens va donar temps, proximitat i qualitat de vida.
Sempre ens havia agradat aquest pis per la llum, la tranquil·litat i la terrassa, que a l’estiu es converteix en una extensió natural de casa. Viure amb vistes a un pati interior té una cosa molt especial: estàs al centre de Barcelona, però a la nit gairebé no hi ha soroll. Pots dormir amb les finestres obertes i sentir que la ciutat queda una mica lluny.
L’Eixample canvia constantment, però encara conserva una sensació de barri. Ens agraden les rutines senzilles: baixar al Mercat del Ninot, esmorzar-hi, fer el vermut al bar de sempre o comprar a les botigues de proximitat. Són gestos petits, però fan que ens sentim part del lloc.
Per a mi, els moments més especials són les nits i els matins d’estiu. Sopar a la terrassa, amb algunes llums enceses al voltant i aquella calma estranya dins de la ciutat, és un petit luxe. També ho és despertar-se sense pressa, amb silenci i llum suau.
Davant de casa tenim l’antiga seu de l’Editorial Gustavo Gili, un edifici molt vinculat al disseny, l’arquitectura i la cultura. Per mi té un valor personal: quan estudiava disseny gràfic, molts dels meus llibres que llegia eren d’aquesta editorial. Ara aquest edifici forma part del nostre paisatge quotidià i també del recorregut de la nostra filla Maria, que vol estudiar arquitectura.
Veí de l’illa 80
“Un petit univers tranquil dins de Barcelona.”
Fa tres anys que visc en aquest pis de la Nova Esquerra de l’Eixample. Des del principi m’hi vaig sentir còmode: és una zona pràctica, amb tot a prop, ben connectada i, alhora, tranquil·la i residencial. Viure davant dels Jardins de Montserrat i tenir el metro d’Entença al costat em fa sentir molt connectat amb la ciutat, però sense el soroll d’altres zones més turístiques. Amb el temps, la meva relació amb el barri ha anat creixent.
El balcó dona a un pati interior, i això crea una sensació de calma molt especial. És com accedir a un micro-món dins de Barcelona, un espai més íntim i silenciós on la vida passa d’una manera discreta. Des d’allà observes petits detalls quotidians que des del carrer no es perceben.
El que fa especial viure en una illa de l’Eixample és aquesta barreja de vida compartida i distància. Sents ecos de converses, música, rutines dels veïns i veïnes, però sense interactuar directament. Cada finestra explica una petita història: plantes, llums, gestos quotidians. Tot plegat construeix una identitat col·lectiva subtil però molt present.
Hi ha moments en què el pati agafa una atmosfera especial. Al matí, amb la llum entrant i el silenci encara present, es respira molta calma. Però sobretot al vespre, quan les finestres s’il·luminen i els sons es tornen més suaus, sembla un petit univers paral·lel dins de la ciutat.
L’ànima d’aquest lloc és una combinació d’arquitectura amb història i vida quotidiana contemporània. Viure en un edifici racionalista de Josep Lluís Sert, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional, fa que aquest pis no sigui només un lloc on viure, sinó també part d’una manera d’entendre Barcelona.
Veïna de l’illa 123
“Una ànima-oasi enmig del brogit de l’Eixample.”
Aquest any farà 39 anys que vivim en aquest pis, però en aquest edifici hi som des de fa 46 anys. Quan vam arribar, als anys vuitanta, el barri era molt diferent: hi havia petit comerç, botigues de queviures, colmados, llibreries, oficines i locals de tota mena.
El carrer Mallorca i els carrers del voltant tenien molt
trànsit, soroll i fum.
Després dels Jocs Olímpics del 1992, el barri va canviar molt. Van aparèixer molts hotels, les activitats es van orientar cap al turisme i, amb els anys, moltes petites botigues van desaparèixer. El Passeig de Gràcia es va omplir de botigues de luxe i el paisatge quotidià es va transformar.
Però si continuo vivint en aquest pis és pel pati interior enjardinat. Per a mi, tenir vistes a aquest espai verd és fonamental. Sense aquest jardí, no viuria aquí. És el que em connecta amb la natura tot i estar enmig de la ciutat.
El pati també ha tingut les seves històries. Al principi, una veïna del jardí del costat recollia gats del carrer i els alimentava allà, fins que es va crear una gran colònia gatuna. També hem tingut algun ensurt, com trobar petjades d’un intrús al terra humit o descobrir algú passejant pel jardí dient que buscava la sortida. Però també hi ha records més amables, com els dies de pandèmia, quan era bonic saludar-nos pels balcons de l’interior d’illa.
El moment més especial arriba a finals de febrer o principis de març, molt d’hora al matí, quan se senten cantar les merles. També ens visiten pit-roigs, verdums, gafarrons, mallerengues, tórtores i tudons. Una vegada fins i tot va venir un bernat pescaire i es va quedar dret a la vora de l’estany.
A finals de març, quan el sol entra a la galeria a primera hora de la tarda, és un plaer seure prop de la finestra i llegir en silenci. En aquests moments, el pis i el pati expliquen molt bé l’ànima d’aquest lloc: una ànima-oasi, propera a la terra, als vegetals i als animals, insòlita enmig del brogit de l’Eixample.
La finca és l’edifici Àngel Batlló, considerada Bé Cultural d’Interès Local, i aquesta protecció ha permès conservar els jardins interiors tal com van ser construïts l’any 1896.
Veïna de l’illa 128
“Un pou de llum.”
A l’agost farà deu anys que visc en aquest pis de l’Eixample. Amb el temps, he après a viure en aquest barri i, sobretot, a estimar-lo: els seus habitants, la seva diversitat, la seva arquitectura. Realment gaudeixo vivint al centre de la ciutat.
El pati interior és, per a mi, un pou de llum on floten fragments de vida: la roba moguda pel vent, veus llunyanes, esclats de sol. És com un secret compartit entre murs, un microcosmos discret on la gent se saluda a distància mentre estén la roba, encara que no s’arribi a conèixer.
Viure aquí significa habitar una proximitat silenciosa. Hi ha petits rituals compartits sense acord previ: una mirada còmplice, una pinça que cau, el somriure en sentir un infant transformar el pati en un parc d’aventures. Cadascú roman en el seu propi espai, però tots, d’alguna manera, formem part de les històries dels altres.
Hi ha un moment del dia que ho resumeix tot: la primera hora de la tarda. El sol acaricia suaument les finestres, les façanes s’il·luminen i tot sembla alentir-se, com en una migdiada invisible. És llavors quan puc relaxar-me sense pressa, envoltada d’una tranquil·litat gairebé irreal, com si el pati contingués la respiració i el temps es permetés una pausa.
Aquest espai ha configurat una manera més plàcida de viure la ciutat, més allunyada del tumult del carrer. Sense aquest pati íntim i tranquil, encara que no ho sigui del tot, no sé si m’hauria acostumat a viure a Barcelona.
No conec informació històrica sobre la finca, però sí que valoro que molts propietaris de l’edifici siguin fills o familiars dels antics propietaris i cuidin amb estima el seu patrimoni i la seva història.
Veïns de l’illa 150
“Un refugi de pau dins de l’Eixample.”
Fa tres mesos que vivim en aquest pis, des de novembre de 2025. Ens vam mudar a Barcelona fa deu i vint anys, respectivament, i gairebé sempre hem viscut a l’Eixample.
Durant tretze anys, en Ferenz va viure en un pis modernista amb vistes al carrer Diputació. Des d’allà vam veure moltes de les transformacions del barri: des d’un pis turístic il·legal i un prostíbul clandestí fins a la creació de la superilla de Rocafort.
Quan la propietària va decidir vendre la finca, ens va tocar buscar una nova llar. No va ser fàcil, però ara som aquí, vivint per primera vegada amb vistes a un pati interior.
L’experiència es podria resumir en una paraula: pau. Ja no sentim el soroll dels camions d’escombraries, els crits dels borratxos ni la música del bicibús. El pis s’ha convertit en un refugi del món exterior, un espai tranquil on per fi podem descansar bé.
Des del pati interior observem petits gestos quotidians: la roba estesa dels veïns, la veïna de la planta baixa cuidant amb paciència les seves plantes. Aquesta presència verda ens recorda també la Maria, una veïna gran del pis de dalt de la finca anterior, que ens llençava esqueixos al balcó perquè poguéssim fer créixer les nostres pròpies plantes.
Hi ha un moment especial a la tarda, a l’hora del cafè, quan la llum del sol es reflecteix des de la finca del davant fins al gran mirall de l’entrada del pis. És un instant gairebé màgic.
Segons el cadastre municipal, la finca és de 1925, i el 1945 s’hi va afegir una cinquena planta. Des de fa molts anys, en un dels locals comercials hi ha una de les millors fleques del barri, on la gent fa cua els dissabtes al matí.
Veïns de l’illa 165 A
“Un refugi amb vistes dins la bulla de l’Eixample.”
Fa set anys que visc en aquest pis de l’Eixample. Al principi, el barri no m’agradava gaire: massa cotxes, carrers amples i poca sensació d’ànima. Amb els anys, però, la meva mirada ha canviat. També el barri: els carrils bici, Consell de Cent, Girona i la nova Diagonal l’han fet més amable.
Les vistes al pati interior són el meu refugi. Al darrere no se sent el soroll del carrer ni es veuen els turistes; hi ha muntanyes, arbres, ocells i una calma que contrasta amb la pressió de fora.
Un dels moments més especials va ser veure, amb un veí, com col·locaven l’última peça de la creu de la Sagrada Família. Quan va quedar instal·lada, tots dos vam aplaudir. També durant la pandèmia vaig sentir una connexió inesperada amb la gent de l’illa, aplaudint cada dia des dels balcons.
M’agrada especialment el capvespre, quan el sol entra al saló i el pati queda banyat per una llum taronja. Cada nit, el meu fill i jo seiem al balcó, mirem la Sagrada Família i ell li diu: “Bona nit, església”.
La meva vida a Barcelona està molt lligada a aquesta illa: la bugaderia, la farmàcia, la barberia, el supermercat, la cafeteria, la xurreria. És un veïnat ple de vida, encara que també patim el turisme, el trànsit, la contaminació i el mal estat de l’edifici. Si hagués de definir l’ànima d’aquest lloc, diria que és un espai on, si mires una mica sota la superfície, hi trobes una comunitat viva i molt unida.
Veina de l’illa 197
“Un micromón més humà que la façana.”
Farà uns vuit anys que visc en aquest pis de l’Eixample. Per a mi, aquest sempre havia estat un barri “guiri”, una mica el més enllà de l’Eixample, fins que la vida —i el Projecte À-tic, un projecte pilot de reforma sostenible— m’hi va portar.
Ara és casa: un lloc divers i molt ben situat, entre la zona verda més gran de la ciutat i el que per a mi és el cor de Barcelona, casa l’àvia, la Rambla de Catalunya.
Viure amb vistes al pati interior sempre m’ha fet pensar en La finestra indiscreta de Hitchcock. És un micromón on ningú es coneix, però tothom es veu, s’escolta i s’observa. És menys bonic que la façana principal, però més real, més ric i molt més obert.
Aquí no es dissimula com al carrer. Es veuen petons, s’oloren barbacoes —i a vegades porros—, i s’escolten xerrades d’estiu. També hem vist com canvien les vides dels veïns: on abans hi havia una parella amb plantes i flors al terrat, ara hi ha un noi veient el Barça amb una cervesa i un projector a la paret.
Durant el confinament, sortíem tots a picar, a fer grup, a fer ciutat, a fer món, a donar-nos força. I a les nits d’estiu, la remor de veus, les copes, els riures i tot allò que reverbera dins l’illa fan que aquest espai sembli encara més viu.
Si hagués de descriure l’ànima d’aquest lloc, diria que és viva, oberta i franca. Més humana que la ciutat de façana. Aquí hi ha menys cortines, menys voluntat de fer bonic, i més vida real compartida cap endins.
Veí de l’illa 58
“La vida vista des de dins.”
Fa quinze anys que visc en aquest pis de l’Eixample. Des que vaig arribar a Barcelona als divuit anys, he viscut gairebé sempre en aquest barri, que per a mi és el més especial de la ciutat i un dels que té més qualitat arquitectònica.
El pati interior és com un microcosmos. Des dels balcons i les galeries, la gent fa la seva vida quotidiana i, amb el temps, acabes reconeixent veïns de l’altra banda de l’illa. Durant la Covid-19, aquest espai va cobrar una vida extraordinària: vam parlar amb veïns i veïnes amb qui mai havíem tingut contacte.
Els matins de sol, el pis és molt lluminós. Quan obro les finestres, el saló s’integra amb la galeria i la casa guanya una calma especial, sobretot els dies festius. També m’agrada dinar a la galeria quan el sol ja deixa de tocar-hi.
Sento que el pis té una ànima pròpia, anterior a mi. La seva distribució s’adapta molt bé a la meva manera de viure i m’ajuda a organitzar el temps. Vaig comprar-lo a un amic i sé que abans havia estat un despatx d’arquitectes.
L’edifici es va construir l’any 1894. La promotora va ser Anita Ribas, vídua de Baltasar de Bacardí, i les seves inicials encara apareixen a la façana principal. Aquesta informació consta a l’escriptura de constitució, que vaig trobar a l’Arxiu Contemporani de Barcelona.
Després vaig buscar informació sobre la família a internet i vaig veure que semblava tenir un gran nombre de propietats arreu de Catalunya. Sé que fa uns anys es va rehabilitar l’edifici, mantenint gairebé intactes tots els pisos. Posteriorment, els habitatges es van vendre i ara tots els veïns som propietaris. Només un dels actuals ocupants ha nascut a la finca.
Veí de l’illa 285
“El meu espai de calma.”
Tinc 81 anys i soc enginyer de camins jubilat. Fa 78 anys que visc en aquest pis de l’Eixample.
La meva relació amb el barri i amb la finca ha estat perfecta. No he tingut cap problema de veïnatge i sempre he viscut aquest espai com un lloc tranquil, agradable i interessant a nivell humà.
Viure amb vistes a l’interior d’illa ha estat una experiència molt agradable. És un espai de calma, on la relació amb els veïns es dona d’una manera discreta però propera.
El moment que més m’agrada és el capvespre, quan la part interior de l’illa queda en silenci. Aleshores aquest lloc transmet una pau molt particular.
Si hagués de descriure l’ànima d’aquest espai, diria que és un oasi de pau enmig d’un garbuix de vida.
Quan hi vaig arribar, ara fa 78 anys, la finca conservava l’estructura típica de la casa senyorial de l’Eixample barceloní: a la primera planta hi havia el magnífic pis principal, on vivia la propietat de l’immoble, i la resta eren pisos de lloguer.
Veí de l’illa 320
“Una vida mirant cap a la Gran Via.”
Tinc 85 anys i soc jubilat. Vaig viure en aquest pis des de 1946. Després, quan em vaig casar, vaig marxar, i més endavant hi vam tornar amb tota la família, amb sis fills, l’any 1973.
Sempre m’he trobat molt a gust al barri. Tenia l’escola a sis carrers i, més endavant, van posar el metro just davant. També he valorat molt tenir-ho tot a prop: metges, alimentació, cinemes, metro i autobús. Pots anar caminant gairebé a tot arreu.
La nostra vida ha mirat més cap a la Gran Via, el Tibidabo i la Sagrada Família que cap al pati interior. Tot i això, el pati és petit, tranquil i íntim. Quan era petit, la meva mare hi penjava la roba, i a l’estiu és una de les parts més fresques de la casa: hi toca el sol al matí i a les tres ja queda a l’ombra.
Abans ens coneixíem tots els veïns i ens fèiem molts favors. A sota hi havia la pastisseria La Torra, i cada matí l’olor del forn i dels croissants arribava fins a la porteria. També hi havia una portera que era com de la família; quan arribava amb els meus sis fills, els deixava sota la seva supervisió mentre anava a buscar aparcament.
Ara el barri em resulta una mica més fatigant, per la circulació de cotxes i l’obertura de tants restaurants i comerços. Però continuo gaudint dels espais propers, com el Passeig de Sant Joan, l’Arc de Triomf i la Ciutadella, que formen part de la meva passejada diària.
He vist passar manifestacions, mobilitzacions, toreros a espatlles des de la Monumental fins a l’Hotel Ritz, i també he tingut el privilegi de veure créixer la Sagrada Família.
Veí de l’illa 352
“Un lloc per jugar, descansar i sentir-se bé.”
Tinc 11 anys i he viscut tota la vida en aquest pis de l’Eixample. La meva relació amb el barri sempre ha estat molt bona.
Viure amb vistes a un pati interior vol dir tenir més silenci i tranquil·litat, encara que a vegades no t’assabentes tant del que passa a fora. És un espai més calmat, diferent del carrer.
Recordo que durant la pandèmia, a les vuit del vespre, tothom sortia al balcó o a la finestra per aplaudir els sanitaris. Aquell moment va fer que el pati i les finestres semblessin més connectats.
Hi ha moments del dia en què el pis i el pati canvien. Al matí, amb la llum suau, tot és tranquil i agradable. A la tarda hi ha més sons i moviment. I a la nit, el pati es torna un lloc molt més calmat.
Aquest espai m’influeix: quan és tranquil, em sento més relaxat; quan hi ha moviment, em dona més energia. Si hagués de descriure l’ànima d’aquest lloc, diria que és un espai acollidor, un lloc on pots jugar, descansar i sentir-te bé. La finca és nova i té 19 anys.
Veina de l’illa 363
“L’ànima de Barcelona també viu als interiors d’illa.”
Tinc 56 anys i fa 30 anys que visc en aquest pis de l’Eixample. Per a mi, el barri és l’extensió de casa meva.
Soc fundadora de la colla infantil de diables Trapelles de Sant Antoni, també vinculada als tabalers i tabaleres infantils, i el meu marit és cap de colla dels Trabucaires de Sant Antoni. Sempre hem entès el barri des del compromís, la cultura popular i la dedicació altruista a la comunitat. També hi tenim dos negocis, un d’ells amb 30 anys d’antiguitat, i des de fa cinc anys soc presidenta de l’eix comercial SOM Sant Antoni.
Viure amb vistes a un pati interior desperta la curiositat de conèixer l’entorn i la vida de les veïnes. És cert que trobem a faltar un balconet o una galeria exterior per gaudir de l’estiu, però l’interior d’illa també té la seva vida pròpia.
Tinc una amiga a la finca del costat i, quan tornem d’un cap de setmana i fem rentadores, ens saludem i ens posem al dia des del pati, sense necessitat de WhatsApp. A més, dins del mateix interior d’illa som tres famílies vinculades a la colla de diables infantils. Quan tornem d’un correfoc, als estenedors es veuen les casaques, tan representatives i coloristes.
Al matí, quan entra el sol al pis, podem passar una bona estona amb el cafè a la mà mirant cap a l’interior d’illa.
Si hagués de definir l’ànima d’aquest lloc, diria que és Barcelona. No hi ha cap espai més pur per identificar la ciutat que un interior d’illa de l’Eixample. Durant la Guerra Civil, va caure una bomba just a la paret del costat; per això hi ha un espai entre les dues finques, on es va fer un pàrquing.
Veina de l’illa 406.
“Un oasi de llum al cor de Sant Antoni.”
Tinc 52 anys i soc il·lustradora. Fa 25 anys que visc en aquest pis de l’Eixample. Sempre havíem viscut a l’Eixample Dret i, quan ens vam casar, vam venir a l’Esquerra amb alguns dubtes. Amb el temps, però, hem après a estimar el barri de Sant Antoni.
Des que hi vam arribar, el barri ha canviat molt. Molts comerços han desaparegut i la remodelació del mercat i del seu entorn va transformar la zona. No sempre va ser fàcil: durant molt temps el barri va quedar esmorteït per unes obres que semblaven no acabar mai. Però al mercat ens coneixem, ens saludem i, després de 25 anys, hem establert una bona xarxa.
L’interior d’illa també ha canviat molt. Al principi hi havia una fàbrica abandonada, de la qual encara en queda la xemeneia. Amb la remodelació, l’espai va ser un guany. Per a nosaltres és com un oasi de llum.
Tenir mig pis mirant cap a l’interior vol dir saludar els veïns i veïnes, conèixer-los de vista i saber alguns dels seus costums. És un microcosmos. M’agrada especialment de bon matí, quan tot està en silenci, i també cap al vespre, quan les llums de les cases es van apagant fins a arribar a la foscor total.
En una ciutat amb tant soroll, tenir una sortida a l’interior d’illa dona silenci, verd i sol entrant a raig dins de casa. Aporta vitalitat. No sabríem viure sense aquest espai.
El centre d’illa de Càndida Pérez era l’antiga fàbrica de caramels Dulces Tardà, una històrica confiteria de Barcelona fundada l’any 1896 per Fèlix Tardà.
Veïns de l’illa 416
“On la ciutat baixa el volum.”
Som parella i fa cinc anys que vivim en aquest pis de Sant Antoni. Jo vaig néixer i créixer al Poble-sec, i de petit ja venia sovint a Sant Antoni, sobretot a intercanviar cromos a l’entorn del Mercat.
Vam decidir mudar-nos aquí perquè volíem viure a prop de Montjuïc i del mar, en un barri cèntric, amb bon teixit veïnal, comerç de proximitat i carrers més agradables gràcies a la Superilla de Sant Antoni.
Viure amb vistes a un pati interior implica menys soroll i més tranquil·litat. El trànsit desapareix i deixa pas al cant dels ocells i als petits murmuris del veïnat. Des del nostre pis, a més, tenim vistes cap al Tibidabo i Montjuïc, que donen una sensació d’obertura dins d’aquest entorn recollit.
Quan arriba la primavera veiem com els falciots i els ballesters fan piruetes per l’interior d’illa. Des de la terrassa hem creat complicitats inesperades amb veïns i veïnes d’altres finques, com una parella d’avis d’origen aragonès amb qui mai ens hem trobat al carrer. També observem petits fragments de vida: un gat que recorre tots els patis fent equilibris, una veïna jubilada fent ioga al balcó o els àpats familiars dels veïns de l’entresol quan fa sol.
Alguns matins, l’olor de brasa d’un comerç de pollastres a l’ast de Marquès de Campo Sagrado omple l’aire i, per un moment, sembla que siguis més en un poble que en una gran ciutat. També passa amb les calçotades d’algun veí, quan les olors i les veus creen una escena viva i propera.
Aquest espai ens ha fet viure la ciutat d’una manera més pausada i més atenta als detalls. Tenim el pis i la terrassa plens de plantes, i això fa el dia a dia més amable.
La finca es va construir anys després de la demolició de l’antic Teatre Circ Olympia, un gran espai d’espectacles que va funcionar a Barcelona entre 1924 i 1947. Als anys seixanta s’hi van construir pisos de protecció oficial, i als baixos encara hi ha les Galeries Olimpia.